Agost de 2006. Mahmud Ahmadinejad, president de la República Islàmica de l’Iran, clama: ‘tot i que la solució final és l’eliminació del règim sionista, en el moment actual s’ha d’implementar un alto al foc immediat’.
Gener de 2012. Benjamin Netanyahu, primer ministre d’Israel, es planteja seriosament, i de cara als propers mesos, bombardejar Iran per parar el seu opac programa nuclear, segons Roger Cohen, del New York Times. Mentrestant, el líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Jameneí amenaça els EUA amb una forta reacció en cas de que un atac, probablement per part d’Israel, es produeixi: ‘Una agressió tindria pitjors conseqüències pels interessos dels EUA que pels d’Iran’.
Segons la BBC, l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica detalla, en el seu informe, que Iran està comprant informació i documentació per al desenvolupament d’armes nuclears a una xarxa clandestina de proveïdors nuclears.
Sense cap mena de dubte, la carrera nuclear que s’està produint a l’Iran és considerada per Occident com una de les principals amenaces a la seguretat de la regió i a la seva pròpia seguretat. I no tant perquè els EUA o els Estats de la UE considerin un perill real que Iran els ataqués, en l’hipotètic cas de que aconseguís fabricar armes nuclears i suports físics per tal d’impactar en l’objectiu, ja sigui mitjançant suports terrestres, aeris o marítims, directament al territori americà o europeu, sinó perquè Iran podria permetre que certs grups terroristes, i més concretament, els afins Hizbulah libanès i Hamàs palestí, aconseguissin l’arma atòmica. I, precisament, l’amenaça d’un grup terrorista en possessió d’una WMD (arma de destrucció massiva) és una de les principals amenaces a la seguretat dels EUA i de la UE.
L’Iran com a potencia regional
Aquest estat del golf Pèrsic, que té una població de 67 milions d’habitants segons el CIA World FactBook o de 72,2 segons el Bilan du Monde, i amb una extensió de 1.635.000 km2, es considera a ell mateix com la potència regional de la zona. Això juga un rol clau en les ànsies per aconseguir energia nuclear i, qui sap, si l’arma nuclear també. Aquest debat sobre la cultura estratègica està més relacionat amb el constructivisme social, és a dir, que els enemics i la seguretat es construeixen socialment, en funció dels valors, normes, etc. i, molt especialment, la percepció de les amenaces i dels enemics, que no pas amb el realisme clàssic, que afirma que la cultura no hi juga cap paper i que no hi ha lloc per a la identitat i les normes, tan sols hi ha lloc per als interessos nacionals i la seguretat.
Creiem de justícia destacar que, mentre que els EUA i la UE, els Estats Membres que la conformen, són democràcies consolidades, l’Iran és considerat com una quasi-democràcia o un estat no democràtic. A tall d’exemple, veiem com l’informe anual de Reporters Sense Fronteres detalla que «Iran és al capdavant de la repressió a Internet a l’Orient Mitjà».
Puntualitzat això, creiem necessari fer un apunt històric necessari per entendre l’Iran actual. D’aquesta manera, Eric Hobsbawn certifica que la Revolució iraniana de 1979 té una importància cabdal. Així, «la caiguda del xa d’Iran l’any 1979 va ser de llarg la revolució més important dels anys setanta i passarà a la història como una de les grans revolucions socials del segle XX. Va ser la resposta al programa de modernització i industrialització (i rearmament) que el xa va emprendre sobre les bases d’un suport ple dels EUA i de la riquesa petroliera del país. […] El xa esperava convertir l’Iran en el poder dominant a l’Àsia occidental».
I és en aquest punt quan trobem una característica elemental de l’Iran, tant de l’Iran present com de l’Iran del passat, el d’abans de la Revolució de 1979: la voluntat de convertir-se i d’esdevenir una potència regional en el golf Pèrsic.
El dret a l’accés a l’energia nuclear
El debat actual gira al voltant del dret i la legitimitat que té Iran d’aconseguir energia i/o armament nuclear. Occident considera problemàtic que Iran assoleixi la capacitat de produir energia nuclear, bàsicament pel fet de que no poden controlar fins a quin nivell enriqueix aquest país l’urani, i per tant, fins a quin punt l’Iran vol obtenir energia nuclear o, per contra, busca obtenir la capacitat de crear armament atòmic.
I això va estretament lligat amb el que Occident considera una amenaça a la seva seguretat. En aquesta línia, l’European Security Strategy de 2003 estipula que «l’adquisició d’armes de destrucció massiva per part de grups terroristes constitueix l’escenari més temible». I si Iran aconsegueix l’arma atòmica, la UE té seriosos dubtes i pors de que no la faciliti a grups terroristes que després puguin amenaçar la seguretat europea. L’European Security Strategy de 2008 segueix en la mateixa dinàmica, ja que s’hi estableix que «el programa nuclear de l’Iran ha avançat de manera apreciable, arribant a representar un perill per a l’estabilitat de la regió i per al conjunt del sistema de no proliferació».
Veiem com en la ESS de 2008 ja es cita directament a l’Iran com una amenaça. Els EUA van en la mateixa línia que la UE, almenys pel que respecta a la consideració de l’Iran com una amenaça a la seva seguretat. Així, en la National Security Strategy de 2006 s’especifica que «we may face no greater challenge from a single country than from Iran».
Tanmateix, el mapa no estaria complert si no estudiéssim la postura iraniana. Esther Barbé la detalla afirmant que «contra la posició dels EUA, el govern iranià ha argumentat que el seu programa és estrictament civil i que la política exercida sobre Teheran és totalment discriminatòria respecte el cas israelita, país que no ha signat el TNP i que disposa de caps nuclears, sense haver rebut, en canvi, cap tipus de pressió o condemna de la comunitat internacional».
L’11-S i les seves conseqüències
No podem entendre el debat actual sense apuntar la influència que ha tingut en ambdós actors, Occident i Iran, l’11 de Setembre de 2001 i les posteriors guerres d’Afganistan i d’Iraq, en especial aquesta última. Segons Karim Sadjapour «the United States has lost considerable political capital on the Iranian street in the aftermath of the Iraq war».
Hem de tenir present que l’Iran segueix orientant la seva política exterior i la seva política de seguretat i defensa en funció dels seus càlculs estratègics, però que aquests estan influïts per les seves percepcions i per l’història d’Iran.
En concret, la Revolució de 1979, la revolució social, hi té un impacte elevat. Seguint les idees de Fred Halliday, veiem que l’autor enuncia que per tal d’entendre Iran i la seva política exterior, així com la qüestió de l’armament nuclear, no podem oblidar cap d’aquestes tres dimensions: la imperial, la revolucionària i la religiosa. Segons Halliday, el factor imperial és el d’un poder imperial amb aspiracions i influència regionals i internacionals; el factor revolucionari, un estat revolucionari disposat a utilitzar el seu poder estatal i la seva xarxa internacional de partidaris per tal de promoure la seva ideologia i exercir la seva influència; i el factor religiós, Iran com a màxim i més influent representant de l’Islam xiïta. A més, segons afirmava Halliday, el realisme mai és una guia suficient per a entendre les relacions internacionals, ja que és igualment important tenir en compte la imatge que es forgen els Estats d’ells mateixos.
Un aspecte destacable, i molt lligat amb l’amenaça de tancar el pas a l’estret d’Ormuz, és la importància estratègica d’Iran per al subministrament global d’hidrocarburs, que resideix, com explica Mariano Marzo, en la magnitud de les seves reserves, capacitat de producció, potencial exportador i control de l’Estret d’Ormuz.
La cultura estratègica i els ponts d’enteniment
A mode de conclusió, no podem oblidar que, en efecte, les diferències en la cultura estratègica entre Occident i Iran sónrellevants a l’hora d’estudiar el debat actual sobre seguretat i armes nuclears (o energia nuclear). Iran és una nació que té una profunda i llarga història, que conjuntament amb els seus valors, costums i tradicions, alhora que voluntat política, l’empenyen a ser la potència regional de la zona. A més, Iran ha patit ingerències a la seva sobirania al llarg de la història i, actualment, ha rebut amenaces per part d’Israel i dels EUA. Tot això l’han portat a creure que necessita l’armament nuclear per tal de garantir la seva sobirania i independència. No només és qüestió de realisme polític, sinó que la imatge que té Iran d’ell mateix, d’Occident, i diversos factors més (desconfiança mútua, Bé i Mal, factors imperial, revolucionari, religiós, etc.), elements del constructivisme social, juguen en aquest debat un paper clau.
Com diu l’antic cap negociador del projecte nuclear iranià, Hoseïn Musaví, a El País, no es preocupant que Iran decideixi fabricar una arma nuclear, sinó l’estratègia occidental, que a la pràctica no deixa a l’Iran cap més alternativa que buscar l’arma nuclear. Atacar Iran només pot encoratjar-lo a buscar més agressivament l’armament nuclear, com afirmen Shibley Telhami i Steven Kull al New York Times. Més coneixement de la història i cultura d’una part i de l’altra, d’Occident i d’Iran, serien un primer pas en la bona direcció.
Aquesta és una explicació sense ànim de lucre
¿Quieres recibir más explicaciones como esta por email?