29/03/2020 BARCELONA

El federalisme alemany, un model d’equilibri territorial?
El Mundo / Efe

Durant els últims anys hem pogut veure com algunes decisions del govern alemany han marcat la política de la Unió Europea, així com la dels països més afectats per la crisi. No obstant, el poder de la seva Cancillera no és omnipotent: existeixen múltiples equilibris interns. Així funciona el federalisme alemany.


Durant els últims anys hem pogut veure com algunes decisions del govern alemany han marcat la política de la Unió Europea i, en darrera instància, la dels països del sud d’Europa, més afectats per la crisi econòmica. Ara bé, contràriament al que se sol pensar, el poder de la seva cancellera no és omnipotent, sinó que existeixen múltiples equilibris interns. Els diferents territoris participen en el procés de formació de les decisions de l’estat a través de mecanismes institucionalitzats. És aquest el motiu pel qual, quan algunes veus demanen a Espanya una reforma de la constitució en un sentit federal, posen com a referència el model d’Alemanya.

A Alemanya no existeix una tradició política centralista. No en va, la voluntat centralitzadora va ser una de les causes de les guerres mundials. La preocupació per part dels aliats en evitar una Alemanya que dominés Europa va portar a les potències occidentals a crear una nova divisió estatal en estats federats (länder). És per això que, prèviament a la seva unificació en la RFA (1949), els ocupants del bloc capitalista va dividir en 1946 els diferents territoris ocupats en diverses entitats subestatals. En alguns casos retrocedien a unitats territorials o regnes medievals molt antics (el cas de Baviera és el més paradigmàtic), tot i que també es varen crear nous estats de manera artificial, fàcilment indentificables pels seus noms compostos (Renània del Nort-Westfàlia, Baden-Württemberg, etc).

Divisió territorial alemanya

D’altra banda, l’estat antigament més poderós de l’Imperi Alemany, Prússia, fou formalment dissolt l’any 1947. Es tractava d’evitar que un territori pogués abastar més d’un 30% de la superfície o la població i, per tant, pogués dominar el país. La RFA és, doncs, un invent d’enginyeria institucional dels aliats.

Els länder: uns poders regionals constituents

Els setze länder o estats que componen la República Federal Alemanya disposen d’un elevat nivell de sobirania. La Constitució Alemanya (la Llei Fonamental de Bonn de 1949) defineix de forma clara quines competències són de titularitat federal, restant la resta sota control dels estats federats. També es reconeixen competències compartides a executar entre els estats i la federació, però sempre de manera delimitada.

Parlem, de fet, de subjectes de dret internacional originaris, la qual cosa comporta que puguin fer sentir la seva veu a les institucions europees de manera directa. De fet, giarebé tots els estats disposen d’un ministeri d’Afers Europeus. No podem obviar, per exemple, que Renània-Westfàlia del Nord, amb gairebé 18 milions d’habitants, disposa de més representants a Brussel·les que Holanda i, per tant, més veu a la Unió a través de viersos mecanismes lobbístics, així com un reconegut paper en el Comitè de les Regions. De fet, gran part dels fons europeus és rebut de manera directa pels estats, sense passar per la federació.

D’altra banda, els diferents ministeris dels estats federats alemanys no tan sols disposen de la capacitat de fer sentir la seva veu de manera directa a Europa. També tenen delegacions a Berlín, fins i tot en àmbits com la defensa i els afers exteriors. Disposen, per tant, d’un paper cabdal en la formació de la voluntat de l’estat així com de l’opinió pública, i fins i tot existeix certa competència mútua per marcar l’agenda de l’estat central.

A diferència d’Espanya, i malgrat regions amb personalitat pròpia com Baviera, Alemanya és clarament un estat uninacional. Això es materialitza en un un model federal simètric, la justificació del qual resideix més en una conjuntura històrica (la seva tradició administrativa medieval i, sobretot, els interessos de les potències internacionals) que no en la necessitat d’integrar a diverses comunitats nacionals en el seu sí de manera diferenciada, com seria el cas de Canadà o les demandes dels diferents territoris espanyols amb voluntat de més autogovern. Aquest és el motiu pel qual és el propi estat alemany qui s’atribueix certes competències mentre la resta queden a les mans dels diferents länder.

No obstant, això no treu el reconeixement de la singularitat d’alguns estats que, a la pràctica, no es tradueix en diferències competencials significatives sinó en la denominació de les seves institucions. Dels setze estats, tres són reconeguts com a ciutats-estat (Berlín i les ciutats hanseàtiques d’Hamburg i Bremen) i, de la resta, els territoris amb superfície (Flächenländer), tres es declaren Freistaat o estat lliure (Baviera, Saxònia i Turíngia).

El Senat Alemany: una veritable cambra de representació territorial

La cambra alta alemanya, coneguda com a Bundesrat (Consell Federal) és la màxima expressió del federalisme en el poder legislatiu de l’estat. Es tracta, en efecte, d’un mecanisme a través del qual els executius dels diferents territoris poden participar en el procés d’elaboració de la legislació federal alemanya. En la majoria de casos de desacords entre els resultats de les votacions d’ambdues cambres és necessari el nomenament d’una comissió mediadora, composta per un nombre idèntic de representants d’ambdues cambres.

Composició del Senat Alemany (2012)
Composició del Senat Alemany (2012)

El Senat alemany s’inspira en el model americà, tot i algunes diferències molt notables. Per exemple, el sistema d’elecció no és el sufragi popular, sinó que són els propis governs dels länder els qui designen als seus propis representants. La disciplina de vot dels senadors, per tant, és imposada per l’agenda dels governs, majoritàriament de coalició, i no dels partits. En cas que hi hagi desacords en el seu sí, l’abstenció dels senadors és obligada. Això dificulta in extremis els acords, fins i tot en el cas que el govern federal sigui una gran coalició, ja que existeixen múltiples coalicions de govern al llarg del territori i, per tant, facilita els consensos. Un bon exemple d’això va ser quan, a l’inici de l’any, els partits de l’oposició van bloquejar l’aplicació del pacte fiscal europeu, produint-se una “suspensió temporal” de l’acord. Una altra diferència substancial rau en el poder de cada territori, ja que el nombre de senadors de cada estat oscil·la en funció de la seva població: Renània del Nord-Westfàlia disposa de sis representants mentre Bremen, amb 600.000 habitants, de tan sols tres.

Les sessions del Bundesrat tenen lloc tan sols una vegada al mes. Les ordres del dia són extensíssimes, amb més de cent punts, per la qual cosa es requereix moltíssim treball previ per part dels governs per procedir de manera eficient. I és que el procediment de formació de l’opinió d’aquest cos legislatiu és intensivament democràtic però increïblement lent.

Alemanya tarda molt en saber què vol. Podem veure, doncs, que la lentitud del govern alemany en la presa de decisions no obeeix de manera primordial a característiques psicològiques i vitals que hom atribueix a la seva cancellera, sinó a aquest complex procés de presa de decisions a través del qual a vegades són els propis alemanys qui es posen dificultats a sí mateixos per tal de consensuar decisions, bo i garantint una estricta separació de poders. I és que la comunicació directa per vies informals entre el govern federal i els governs estatals és més aviat minsa. Si bé és cert que durant els darrers anys hi ha hagut moltes crítiques a la complexitat del sistema, a l’hora de la veritat no hi ha cap intenció seriosa d’abolir-lo.

Aquesta és una explicació sense ànim de lucre.

¿Quieres recibir más explicaciones como esta por email?

Suscríbete a nuestra Newsletter:


Marcel Planagumà

Barcelona, Catalunya. Licenciado en Ciencias Políticas (UPF) y Máster en Comunicación Política y Social (URL). Actualmente soy el responsable de comunicación del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya (Colpis), y anteriormente he sido asistente de investigación en temas europeos en CIDOB y becario de comunicación en la Fundació CatDem. Apasionado de la política, me encanta la política comparada como herramienta para comprender y mejorar nuestro sistema político. También me interesan el mundo de los think tank y la comunicación electoral, es decir, la cocina de la política. Mi email de contacto es [email protected]


Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

6 + fifteen =

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.


Sobre nosostros

Con más de 2.000 explicaciones publicadas por más de 300 redactores de 45 países, United Explanations es la mayor plataforma online colaborativa de divulgación internacional en lengua española. Explicamos los asuntos internacionales con un enfoque de derechos humanos.


CONTACTO




Newsletter


¡Colabora con UNX!

Si tienes pasión por los asuntos internacionales y tienes formación o experiencia en la materia. ¡Únete a nuestro equipo haciendo click aquí!