Per què baixa la prima de risc?

No us hi heu fixat? D’unes setmanes ençà que ja no se’n parla de la prima de risc. Si els mesos que van venir després de la intervenció salvadora del Banc Central Europeu (BCE) a l’agost tothom en tenia la boca plena i el món era a punt d’acabar diàriament, ara sembla que tot vagi fantàstic. I pel que fa a les xifres nues, segurament és cert. En els mesos de la tardor, el govern espanyol es va veure obligat a emetre deute a percentatges que rondaven entre el 5,5 i gairebé el 7% d’interès. Unes xifres escandaloses, doncs tal com expliquen Kenneth Rogoff i Carmen Reinhart en el seu llibre d’obligada referència ‘This Time is Different’, cap país ha pogut suportar gaire temps uns tipus del 7,5% sense impagar els seus deutes.

L’abisme ja no era una metàfora, sinó una realitat que gairebé es podia palpar.

I llavors es van donar tres fets simultanis. El canvi de govern a Espanya, l’acord europeu per signar un nou Tractat de disciplina fiscal, i una intervenció massiva del BCE sobre la banca europea.

Les reformes del Govern espanyol i la baixada de la prima de risc

Sense ésser especialment favorable a la colla de nacionalistes espanyols que avui són al capdavant de l’Estat, sí que he de reconèixer que de moment sembla que estan donant la cara i donen una certa imatge de saber què busquen en el terreny econòmic. No estic d’acord amb la pujada de l’IRPF, ni que segueixi dispensant a Catalunya un tracte que com a poc és denigrant, però veient les mesures preses aquest divendres em quedo una mica més tranquil. La retallada de salaris als banquers rescatats es una bona mesura encara que arribi tard, i les noves condicions de provisionament per als bancs són urgents si Espanya no es vol trobar amb un rebrot de la crisi bancària el dia que es posi en els balanços els preus reals dels pisos i el sòl. Caldrà veure si tot plegat és suficient, cosa que no està clara, però sembla que la cosa es mou.

Amb tot, i essent molt clars, de moment aquestes accions han tingut poc a veure amb la baixada de la prima de risc. Els fundamentals de l’economia espanyola segueixen essent els mateixos: desastrosos. El 300% de deute privat sobre el PIB, el deute públic del 68%, el 23% d’atur i el dèficit del 8% no han desaparegut.

Res de nou amb el nou Tractat

En segon lloc, el fiscal compact. El tractat que Merkel va regalar per Nadal a la resta de mandataris europeus, no deixa de ser un exercici entretingut de focs d’artifici. En contra del que s’ha dit, aquest Tractat no modificarà fonamentalment res que no existeixi ja en el marc legal de la UE. El passat setembre, el Parlament Europeu, el Consell i la Comissió van arribar a un acord després d’un any de debat per aprovar el six-pack, un paquet legislatiu que imposa sancions semiautomàtiques als Estats que no redueixen el seu deute i/o dèficit, així com per als governs que menteixin en els números. D’aquest tema ja en parlaré un altre dia amb més calma, però el que cal saber és que el Tractat no és res de especialment “nou”, i que en no venir acompanyat de mesures que potenciïn el creixement tampoc ha donat grans esperances als mercats.

Negoci rodó per a 513 bancs europeus

I finalment el darrer. Del que menys se n’ha parlat, però el més important. La Long Term Refinancing Operation del BCE, llançada el 21 de desembre passat. Amb un valor de 489.191 milions d’euros a tres anys (la meitat de l’economia espanyola i un 35% major que la injecció que es va fer després del col•lapse de Lehman Brothers), 513 bancs europeus s’han beneficiat d’aquesta injecció brutal de liquiditat al sistema, que a més s’ha vist acompanyada d’una reducció important en les exigències de qualitat per al col•lateral que els bancs han d’aportar com a garantia.

Què vol dir això? Que el BCE ha dopat els bancs, i ha posat tant diner líquid als seus balanços, que no només en tenen per guanyar temps i mantenir-se a flot, sinó que també en tenen prou per fer una operació que s’anomena carry trade.

Aquesta operació és molt senzilla. Consisteix en prendre diner del BCE a l’1% i comprar deute públic al 4-5% emportant-se una pessigada molt important que ajuda a quadrar els comptes i a més dóna beneficis al banc que ho realitza. El negoci és rodó, perquè aquest mateix deute s’utilitza posteriorment com a col•lateral per a demanar al BCE més diners a l’1%.

Així doncs, en el darrer mes els bancs espanyols han estat comprant molt deute públic espanyol –el Financial Times apunta que han adquirit deute públic per valor de 22.500 milions només al desembre-  i alguns com ara el Sabadell o Bankia han augmentat els beneficis fins al 50%. Com a conseqüència d’aquest augment en la demanda de deute públic els interessos a pagar han baixat, però també ha augmentat l’exposició bancària a qualsevol haircut que eventualment se li apliqui. I la festa sembla que ha de continuar. Exercint de prestador d’últim recurs per al sector bancari, l’BCE prepara una nova injecció massiva de liquiditat a tres anys a finals de febrer i ja corren rumors que els bancs demanaran el doble que el darrer cop, fins arribar a una xifra que voregi el bilió d’euros extra.

El BCE i la seva manguera de liquiditat han posat de moment la prima de risc espanyola (i italiana) fora de la zona de perill, però la pregunta és: fins quan?

Artícle reproduït amb el permís del Cercle Gerrymandering.

Aquesta és una explicació sense ànim de lucre.