La primavera marroquina

Fi de la primavera marroquina i inici dels islamistes en el poder

La primavera marroquina ha acabat amb les eleccions del passat 25 de novembre i la victòria del partit Justícia i Desenvolupament (islamista moderat), amb 107 dels 395 escons de la cambra baixa del parlament. ¿Per què han guanyat els islamistes moderats? Les raons són fàcils: l’Atur, què afecta el 20% de la població, el alt nivell de Pobresa, la decadent situació de la Sanitat i de l’Educació, la flagrant Corrupció de les autoritats, i la dolenta situació de les zones rurals, les quals encara viuen al complet abandó de l’Estat. El més normal era doncs, que guanyessin els islamistes.

La primavera marroquina: una aproximació

¿Què és la primavera marroquina? Degut a la caiguda dels dictadors de Tunísia, (Ben Alí); i d’ Egipte (Hosni Mubarak); es va produir una inèrcia de llibertat i democràcia a tot el Món Àrab, i també al Marroc. El passat 20 del febrer de 2011 un moviment de joves va demanar democràcia, llibertat i igualtat donant lloc al anomenat “moviment 20 de febrer”. Eren joves majorment d’esquerres i titulats  als quals s´hi van unir associacions feministes, de Drets Humans i altres grups islamistes sota la il·legalitat. Es van manifestar el 20 de febrer i a pesar que van tenir poc èxit i que l’afluència va ser més aviat escassa, des de llavors, segueixen manifestant-se cada diumenge. La formació del moviment 20 de febrer, va coincidir amb vagues dels funcionaris de justícia, dels metges i infermers, i dels professors d’educació primària.

Aquests col·lectius van amenaçar amb unir-se al moviment 20 de febrer, i el Règim, què no podia suportar vagues i manifestacions nombroses, va respondre donant una imatge al món de desestabilització.

El fre al moviment 20 de febrer

El govern va prendre dues decisions: 1) pujar el sou als treballadors, tant del sector públic com del privat; i així evitar que els funcionaris públics s’adherissin al moviment; 2) la segona decisió va ser augmentar la subvenció de productes de primera necessitat: sucre, pa, llet, farina, butà i gas; és a dir un marroquí quan anava a comprar el butà el compra per 4€ de mitjana (i l’Estat pagava la meitat).

Amb aquestes decisions el govern va curtcircuitar al moviment 20 de febrer, provocant que les seves bases només el formessin: titulats aturats, partits d’extrema esquerra i els islamistes de Justícia i Caritat (moviment il·legal per no acceptar que el rei sigui comanador dels creients).

La Reforma express dela Constitució marroquina

Per la seva banda, Mohammad VI va prendre la iniciativa de reformar la constitució i pactant-la amb els partits polítics del establishment.

D’aquesta manera volia donar una imatge d’escoltar el poble i de ser un exemple de monarca reformista a ulls d’Occident.

El passat 9 de març de 2011, va fer un discurs on designava una Comissió d’Experts Constitucionalistes marroquins, majoritàriament d’esquerres, per reformar la Constitució en base a les propostes dels partits polítics. Aquesta reforma tenia com a objectiu la separació de poders, la consecució d’una justícia independent, més poder per al Govern, que passaria a ser elegit pel poble, i un major respecte dels Drets Humans.

[vsw id=”_T-nNedwfoQ” source=”youtube” width=”425″ height=”344″ autoplay=”no”]

El passat 1 de juliol de 2011, es va aprovar finalment la nova Constitució reformada, amb el 99% d’acceptació dels diputats. Per acabar de rematar el procés de reforma exprés de la Constitució marroquina, es van convocar Eleccions Anticipades amb data de 25 de novembre. La victòria, ja la coneixeu, dels islamistes moderats.

Una Democràcia amb matisos

No podem dir que el Marroc sigui un país democràtic amb monarquia parlamentària com Espanya,

però és cert que hi haurà un Parlament designat lliurement pel poble i el cap de Govern serà del partit vencedor.

A més, hi haurà una Justícia Independent i es desenvoluparà una Legislació per respectar els Drets Humans. Podem afirmar que el Marroc serà un país democràtic amb matisos, i aquests matisos són: que el rei manté el poder sobre l’exèrcit, és comanador dels creients i té poder sobre la seguretat nacional.

Mohammad VI ha nomenat Abdelilah Benkirane, cap del partit de Justícia i Desenvolupament vencedor de les passades eleccions; cap de Govern. Aquest, haurà de pactar un Govern per obtenir la majoria absoluta amb els socialistes i els nacionalistes del partit Istiqlal, partits històrics en declivi. Els reptes són enormes per al nou Govern: baixar les xifres de l’Atur, organitzar una Justícia independent, acabar amb la corrupció a les institucions, reformar el sistema educatiu, i disminuir les xifres d’analfabetisme, i de desigualtat entre els marroquins.

Quin futur Estat marroquí?

Benkirane ha expressat la seva intenció de dialogar amb el moviment 20 de febrer i la voluntat de treballar per al país. El seu discurs dóna esperances a la societat marroquina.

I si el nou govern aconsegueix donar resposta a algunes de les demandes civils, potser hi haurà per primer cop, un llarg Govern dels islamistes, i potser, el poble marroquí tornarà a confiar en la política: un aspecte primordial per a la consecució de la democràcia.

Pel que fa al moviment 20 de febrer, aquest seguirà manifestant-se ja què només acceptaran una democràcia total, sense matisos. I això també es molt positiu, ja què el Govern tindrà per fi al Marroc, una oposició real tant al carrer com al Parlament. Una necessària sempre, mesura de pressió i de canalització de les demandes civils.

A dia d’avui, hi ha moltes esperances en la societat marroquina de canviar la situació del país. Cal un bon govern que sigui capaç d’aplicar les reformes i els canvis necessaris, per saber quin futur Estat marroquí ens oferirà el resultat d’aquesta primavera.

Aquesta és una explicació sense afany de lucre