29/03/2024 MÉXICO

Què és el Peronisme i com influeix la política argentina actual?

Cristina_Fernández_junto_a_Néstor_Kirchner_en_la_Plaza_de_Mayo_-_Junio_de_2008
Si bé el populisme s’ha anat consolidant a Europa a través de partits com Alba Daurada o el FN Francès, ha estat a l’Amèrica Llatina on més ha condicionat el discurs polític. En aquest article ens centrarem en el cas argentí: el peronisme.

Si bé el populisme s’ha anat consolidant a Europa a través de partits com Alba Daurada o el FN francès, ha estat a l’Amèrica Llatina on realment ha condicionat el discurs polític de manera més rellevant ja que, a diferència de la UE, ha ocupat el poder durant molts anys, tant en governs de dretes (com el d’Alberto Fujimori al Perú) fins a l’esquerra chavista. El propòsit d’aquest article serà introduir la versió argentina d’aquest fenomen, el peronisme.

Cas Mudde, un dels principals estudiosos del tema defineix el populisme com una ideologia que considera que la societat està dividida en dos camps antagònics: el “poble pur” i ”l’elit corrupta”, i per a la qual la política ha de ser una expressió de la voluntat general del primer, al qual considera una massa homogènia. En aquest sentit, no es considera un moviment de classe, sinó popular. Sol anar acompanyat d’una retòrica simplista i maniquea i s’oposa retòricament tant a l’elitisme com al pluralisme, característiques intrínsecament lligades al liberalisme polític.

En el cas de l’Amèrica Llatina, el populisme neix en un període similar al feixisme, sota unes circumstàncies socioeconòmiques particulars: el naixement d’una classe obrera a partir de polítiques de substitució d’importacions. Si bé prescindeix del component més nacionalista i racial, el populisme llatinoamericà comparteix amb el feixisme els tics antiliberals i un sistema de representació corporativista: l’acceptació implícita d’un poder autoritari a canvi d’augments salarials i beneficis socials en forma d’afortunades concessions. En època de bonança, s’introdueixen les negociacions col·lectives, els salaris mínims, la protecció laboral. Aparentment és un model atractiu per a la classe obrera, si bé manté les estructures de propietat preexistents i fortes mesures de control social. En èpoques d’escàs creixement, però, el sistema es veu col·lapsat.

El matrimoni Perón durant un acte polític.

La versió argentina del populisme llatinoamericà: el peronisme

El Partido Peronista (des de 1971, Partido Justicialista) fou fundat per Juan Domingo Perón, militar argentí, admirador confés de Benito Mussolini i President de la nació durant dos períodes: 1946-1955 i durant un breu període abans de la seva mort (1973-74). De fet, la seva successora en el càrrec fou la seva segona esposa i vicepresidenta María Estela Martínez de Perón (“Isabelita”), una exballarina de cabaret que encara avui en dia viu exiliada a Espanya.

A principis dels anys 40, Perón s’adona que el discurs polític argentí només va dirigit a les classes mitjanes: ningú no parlava per a la incipient classe treballadora. A partir d’aquí, els promet una sèrie de beneficis socials desconeguts en un país que aleshores és riquíssim. El substrat ideològic i el discurs subjacents, però, seran més similars al feixisme italià que no pas al del marxisme. Com tota ideologia, el peronisme anirà mutant al llarg dels anys, fins a adaptar-se a la política democràtica, però aquest moviment influirà fortament en la cultura política del país.

En tot cas, vegem les característiques més típiques del peronisme.


Retòrica histriònica i demagògia. Intenta convèncer a les masses dient allò que volen escoltar per sobre de discursos responsables. En una ocasió, l’expresident Carlos Saúl Menem va prometre als nens d’una escola humil la licitació d’un sistema de vols estratosfèrics per a viatjar a través de l’espai.

[vsw id=”TFbU8M-r6Ww” source=”youtube” width=”425″ height=”344″ autoplay=”no”]

D’altra banda, els discursos tenen un component molt emocional: el matrimoni Kirchner sovint protagonitzava escenes d’amor en públic, intentant emular Perón i Evita, amb qui vol identificar-se l’actual presidenta. En la seva primera aparició pública després d’haver estat operada d’un hematoma cerebral, Cristina Fernández de Kirchner (CFK) va comparèixer en un vídeo des del sofà de casa seva, amb un peluix i un cadell regalat per Hugo Chávez.

[vsw id=”X6176iSszGM” source=”youtube” width=”425″ height=”344″ autoplay=”no”]


Clientelisme polític, que intentarà vendre com a estat del benestar. El peronisme prometrà subsidis a les classes populars amb la finalitat de guanyar suports, sense criteris econòmics, i ho vendrà com a justícia social (d’aquí ve el nom de Partido Justicialista), per més que al llarg del temps no s’hagin aconseguit minvar les profundes desigualtats del país. Paral·lelament, els dirigents s’han enriquit: el patrimoni dels Kirchner va créixer un 929% de 2003 a 2011, i tant Menem com Duhalde foren acusats en diversos escàndols de corrupció.

Corporativisme i negació de la lluita de classes. Com hem vist abans, el peronisme es presentarà com un moviment nacional i popular, no pas proletari. En aquesta línia, promocionarà el sindicalisme vertical. Aquesta característica s’ha anat esvaint amb la consolidació de la democràcia al país.

Indefinició ideològica. Hi ha hagut presidents peronistes de dretes (Menem i Duhalde) i d’esquerra moderada, com Néstor i Cristina Kirchner. Segons les circumstàncies i el lideratge, el programa anirà mutant. Seguirà el model clàssic de partit catch-all.  Perón, per exemple, s’alià amb joves d’esquerres a l’exili i quan tornà al poder ho féu amb els grups terroristes d’extrema dreta que els perseguien. Actualment, CFK ha aconseguit el suport de sectors progressistes gràcies a la bandera que ha fet de la defensa dels drets humans, lluitant contra les lleis d’impunitat als responsables de la dictadura, i l’ampliació de drets civils. Menem, per contra, aconseguí el suport de l’elit econòmica gràcies a les seves polítiques de privatitzacions. El control d’YPF és la metàfora perfecta d’aquest tret. El neoliberal Menem la privatitzà i Kirchner la va nacionalitzar al cap de 20 anys.

CFK durant l’anunci de la nacionalització d’YPF.

Tendències autoritàries i poca capacitat de diàleg en un clima nacional d’elevada polarització política. No oblidem que el seu inspirador fou un dictador que restringí fortament les llibertats de premsa i d’expressió, que va ser germanòfil durant la Segona Guerra Mundial i que s’exilià a l’Espanya Franquista. A dia d’avui, CFK pren decisions sense consultar els seus ministres i s’ha enfrontat durament amb els mitjans (especialment amb el Grupo Clarín, propietari del principal rotatiu del país).


Nacionalisme estatalista, tant ideològic com econòmic. Anys després de mostrar la seva simpatia per l’Eix, Perón usà una retòrica antiamericana i en favor del Moviment de Països No-Alineats. Amb l’expropiació d’YPF, Kirchner optà per a l’enfrontament amb els interessos espanyols per a guanyar-se el suport de les masses. En línies generals, duran a terme polítiques econòmiques proteccionistes (polítiques de substitució d’importacions, subsidis a la indústria i les classes populars), amb l’excepció del decenni neoliberal de Menem.

A partir d’aquí, la resta són contradiccions ideològiques. Sota el paraigües del peronisme s’agruparan molts grups amb interessos oposats, i sovint aquestes diferències es traduiran en escissions i faccionalismes.

El panorama polític argentí: existeix una alternativa al peronisme?

Cartell electoral de la Unión Cívica Radical.

Fins el 2001, la vida política argentina estava dominada per dos principals partits: el Partido Justicialista i la Unión Cívica Radical, definits molt més pels seus líders, suports i retòrica que no pas per una ideologia i un programa concrets. L’eix primordial de la política a Argentina és el que enfronta peronistes i antiperionistes primordial de la política a Argentina, i no pas l’eix esquerra/dreta com a la resta del continent. De la mateixa manera que s’és del Boca Juniors o del River Plate, a l’Argentina s’és peronista o antiperonista de per vida.

La Unió Cívica Radical fou fundada l’any 1891. De tendències liberals i republicanes,  representava els interessos de les classes mitjanes, introduint reformes democràtiques com ara el sufragi universal a principis de segle passat. L’any 2001, però, trobant-se al poder durant la crisi del Corralito, inicià la seva decadència i una sèrie de petits partits personalistes, sota el denominador comú de l’antiperonisme, ha anat ocupant part del seu espai electoral com a alternativa de govern. Des de la neoliberal Propuesta Republicana (PRO), dirigida per l’alcalde porteny Mauricio Macri, fins a l’històric Partit Socialista, passant per la Coalición Cívica-ARI de centreesquerra, dirigida per la catòlica Elisa Carrió.

De la mateixa manera, també són habituals les dissidències en el sí d’aquests partits. Parlem, per exemple, del grup de “Radicales K” (de Kirchner), de qui Cristina cooptà com a vicepresident Julio Cobos l’any 2007, o els peronistes dissidents de centredreta, com ara Sergio Massa, del peronista Frente Renovador (enfront del peronisme oficialista, del Frente para la Victoria).

El mapa encara es complica més quan veiem les etiquetes a nivell internacional: mentre la Unió Cívica Radical és membre de ple dret de la Internacional Socialista, el socialitzant Partit Justicialista pertany a l’Organització Cristianodemòcrata d’Amèrica. Les dinàmiques polítiques  a l’argentina són, com veiem, complexíssimes.

Els opositors acusen el peronisme d’ésser un obstacle al desenvolupament del país, mentre bona part de les classes populars adoren l’actual presidenta. En tot cas, el populisme ha generat molta crispació en la política del país, i ha estat un dels motius pels quals l’Argentina ha viscut tantes crisis polítiques des de la restauració de la democràcia.

Aquesta és una explicació sense ànim de lucre

¿Quieres recibir más explicaciones como esta por email?

Suscríbete a nuestra Newsletter:


Marcel Planagumà

Barcelona, Catalunya. Licenciado en Ciencias Políticas (UPF) y Máster en Comunicación Política y Social (URL). Actualmente soy el responsable de comunicación del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya (Colpis), y anteriormente he sido asistente de investigación en temas europeos en CIDOB y becario de comunicación en la Fundació CatDem. Apasionado de la política, me encanta la política comparada como herramienta para comprender y mejorar nuestro sistema político. También me interesan el mundo de los think tank y la comunicación electoral, es decir, la cocina de la política. Mi email de contacto es marcel.plbo@gmail.com.


Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

seven + eight =

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.