Goldman Sachs, un viatge d’anada i tornada

Avui dia és difícil trobar algú que no estigui familiaritzat amb paraules com deute públic, Taxa Tobin, agències de qualificació, Lehman Brothers o Goldman Sachs. El que sí ja és força més complicat és arribar a entendre els fils que mouen les grans institucions financeres mundials, és a dir, els entramats de poder en els quals es mouen i que perpetuen els seus interessos per sobre dels de la gran majoria de la societat. Entre aquestes institucions Goldman Sachs (GS) és l’exemple paradigmàtic de com un ens privat ha arribat a ser poc menys que un dels grans decisors i ha pogut estendre els seus “fils” en els grans òrgans de decisió econòmics, financers i polítics.

La dimissió més coneguda de l’any, a Goldman Sachs

El passat 14 de març Goldman Sachs va saltar a primera plana de bona part de la premsa internacional com a conseqüència d’un conegut article al New York Times de Greg Smith, antic Director Executiu de la companyia,  en el qual anunciava les raons per les quals decidia dimitir del seu càrrec a la famosa entitat financera. La pèrdua dels valors fundacionals de l’entitat, la falta d’humilitat i la manca d’escrúpols n’éren alguns dels arguments principals.

Goldman Sachs

Una de les grans característiques del sistema financer és la seva habilitat per “adaptar-se al medi” en el que viu, i GS és l’exemple perfecte.

GS neix l’any 1896 i des de llavors s’ha convertit en una de les companyies financeres més importants del món fins al punt que és l’enllaç principal amb el mercat del Tresor dels Estats Units; fou un dels seus economistes (Jamie O’Neill) qui va crear l’acrònim BRIC per designar les quatre economies dominants al 2050 (Brasil, Rússia, Índia i la Xina); o, per exemple, va ser l’entitat que a l’any 1991 va crear un producte d’inversió sobre matèries primeres, el Goldman Sachs Commodity Index, que va generar el boom especulatiu sobre les commodities (petroli, cafè, cacau, soja, blat, etc.).

L’activitat de GS és gairebé impossible d’entendre de forma lògica sense saber com els seus “tentacles” han acaparat i acaparen posicions de poder arreu. En base a això, i a la seva importància sistèmica a nivell financer (és una de les entitats que es coneixien com a Too Big to Fail, és a dir, massa grans per a desaparèixer), es pot comprendre com es va autoritzar als Estats Units que es convertís, en plena crisi, de banc d’inversió a banc comercial.

El que més sorprèn de l’activitat de GS és, però, la seva “capacitat” per a poder fer seure en els llocs de poder de les finances i l’economia (i per tant de la política) ex-càrrecs de l’entitat, tot constituint una greu disfunció dins del sistema per tot el que això suposa. Que una institució com aquesta, que ha tingut un rol destacat en la crisi que ens envolta, tingui el poder i la influència per a que un senyor com Mario Draghi (ex president de la branca internacional de GS) sigui el nou President del Banc Central Europeu (BCE) ens diu molt del perquè totes les sortides i opcions econòmiques existents van cap a una única direcció: el reforçament del capital i dels seus interessos.

Ex treballadors de Goldman Sachs en posicions estratègiques

El llistat “d’anada i tornada” no es limita només al senyor Draghi; Romano Prodi, ex president de la Comissió Europea; Robert Rubin y Henry Paulson  ex Secretaris del Tresor dels Estats Units; Peter Sutherland ex comisari europeu de competència; Otmas Issing economista en cap del BCE de1998-2006; i així podríem continuar amb un llarg etcètera de càrrecs en altes institucions internacionals que han estat o estaran a nòmina de GS.

En plena crisi econòmica i política a dins de la Unió Europea, s’ha donat un pas més ambiciós i sense cap tipus de voluntat d’amagar-lo a l’opinió pública: s’ha imposat a la democràcia la voluntat dels mercats i del seu gran valedor, GS. Es podria dir que GS i els seus interessos són els responsables de lidiar amb la crisi del deute europeu i principalment el de Grècia que, recordem, va poder falsejar els seus comptes “gràcies” a l’assessorament de GS.

Mario Monti, actual primer ministre italià escollit de forma no democràtica, va ser treballador de GS. El primer ministre grec, Lucas Papademos, tampoc escollit democràticament, tot i no ser treballador directe de GS, sí que era el responsable del Banc Central Grec quan es va produir el falsejament de comptes assessorat per GS. Antonio Borges, director de la branca europea del FMI, és un ex càrrec de GS. Petros Christodoulou és responsable de l’Agència de Deute Públic grec i ex membre de GS. I ja hem fet referència a la trajectòria de Mario Draghi.

Tot l’anterior no és pura coincidència. Respon a uns interessos concrets d’una sèrie d’actors que no volen perdre la seva quota de poder dins del sistema. Goldman Sachs configura una relació i uns lligams de poder que s’estén arreu del món i que articula un sistema econòmic que té en l’entramat financer el seu element més valuós. Casos com el de Goldman Sachs ens demostren el perquè de moltes decisions; el perquè “no hi ha alternatives”; i qui hi està al darrere. De vegades parlem de que al sistema financer cal posar-li cara i ulls, en aquest cas la “careta” ja fa temps que se l’ha endut el vent.

Aquesta és una explicació-opinió sense ànim de lucre