Comerciant amb la mort: l’Estat espanyol i el comerç d’armes

Avui en dia encara existeixen impediments i complicacions per tal de conèixer la informació referent al comerç d’armes, ja que els països involucrats hi posen traves. De fet, quan algú que estigui interessat en aquest tema comenci a buscar dades concretes, el més normal serà que es trobi amb un ball de xifres i estimacions especulatives.

Per què és tan fàcil conèixer el volum de gas natural que l’Estat espanyol compra a Líbia, per exemple, però no el volum d’armes que li ven? Per què s’amaga aquest negoci darrere d’eufemismes com “proveïment de serveis logístics, infraestructures i transport” o “sistemes de defensa” enlloc de dir, ras i clar, comerç d’armes?

Doncs sí. L’Estat espanyol comercia amb armament, essent-ne un dels majors proveïdors mundials. Aquest comerç d’armes no és il·legal per definició, només en determinats tipus de productes armamentístics (per exemple, les mines antipersones, prohibides pel Tractat d’Ottawa de 1997). Tanmateix, i això ja varia en funció de la moral i l’ètica de cadascú, sí que seria reprovable.

Entenem que 640 milions d’armes circulant pel món, segons dades d’Amnistia Internacional, són excessives. Cada any se’n fabriquen 8 milions més, i 16.000 milions de bales. De fet, toquen 2 bales per cada home, dona, nena i nen del planeta.

Posem-hi xifres!

L’Estat espanyol se situa en la sisena posició mundial en quant a exportació d’armes, amb un volum de 925 milions d’euros per a l’any 2009, segons dades del SIPRI, i només superat pels Estats Units, Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit. L’any següent, i només al llarg del primer semestre,va exportar armes per valor de més de 730 milions d’euros, i amb destí, principalment, a Aràbia Saudita, Algèria, Egipte, Israel, Líbia, Marroc, Iran i Veneçuela, segons ens explica Lluís Foix a La Vanguardia.

Si estudiem les dades del comerç exterior de l’Estat espanyol, si analitzem les exportacions, veiem que el capítol de “Defensa i seguretat militar” se situa en la posició 18, segons dades de El Exportador Digital, amb un volum de 338,48 milions d’euros a l’any 2009. Tanmateix, aquestes dades no són un reflex fidel de la realitat, ja que també es venen armes sota altres capítols, com per exemple “Equipament de navegació aèria”, amb 470,90 milions d’euros, o bé “Aeronaus”, amb 336,69 milions d’euros.

Els principals partits polítics espanyols

En el cas espanyol, especialment reprovable seria si, en públic, es defensés la pau, el respecte i la cooperació enlloc de defensar l’aprovisionament d’armes per tal de generar un sentiment de seguretat. El programa electoral (pàgina 7, punt 21) del Partit Popular per a les eleccions generals de 2008 detalla que el partit “promou una comunitat internacional basada en la defensa de la llibertat i els drets humans, de la pau, de la seguretat, el respecte mutu i la cooperació”. Al seu torn, el programa electoral (pàgina 283) del Partit Socialista Obrer Espanyol per a les mateixes eleccions estipula que el partit vol “treballar per la pau. Significa impulsar els compromisos i polítiques existents sobre la reducció de la pobresa i desenvolupament humà i la promoció de les activitats relacionades amb la prevenció dels conflictes, la construcció de la pau i el suport a la no-violència”. Podem veure com, en teoria, els dos principals partits polítics espanyols són molt clars. Llàstima que actuïn, a la pràctica, de forma ben diferenciada al que proclamen en teoria. Hipocresia? Incoherència? Interessos per sobre de valors?

Iniciatives i organitzacions que malden per parar el comerç d’armes

Cal remarcar que ja s’estan fent passes cap a la regulació del comerç d’armes. Jordi Armadans, al seu blog, constata l’existència de negociacions diplomàtiques que haurien – en un escenari desitjable – de portar, l’any 2012, a l’existència d’un Tractat Mundial que reguli el comerç d’armes.

Hi ha una sèrie d’organitzacions, com l’Escola de Cultura de la Pau, que lluiten per millorar la transparència del comerç d’armes i el Codi de Conducta que regula aquesta activitat en la Unió Europea, alhora que malden per aconseguir el màxim nombre de signatures pel Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes. El Centre d’Estudis per a la Pau JM Delàs també té per objectiu el desarmament, alhora que oferir transparència i informació en tot el que fa referència al comerç d’armes, els conflictes armats i la cultura de pau.

Amnistia Internacional, així com d’altres organitzacions, com Intermon-Oxfam, Fundació per la Pau o Greenpeace, defensen un major control i transparència en les exportacions d’armes en el cas espanyol. Segons aquestes organitzacions, les exportacions autoritzades podrien, en molts casos, violar el Codi de Conducta de la Unió Europea, que estableix les condicions per tal de garantir que les armes exportades no siguin utilitzades per cometre violacions dels drets humans, ni per minar les possibilitats de desenvolupament d’un país, ni per alimentar un conflicte armat, entre d’altres supòsits.

En l’informe Análisis de las exportaciones españolas de material de defensa y doble uso 2009, realitzat per l’IECAH el juliol de 2010, a petició de les 4 organitzacions abans esmentades, s’apunten llums i ombres de la panoràmica espanyola actual. Com a ombra més destacada, la venda d’armament a determinats Estats, els que anomena com a “destins d’especial sensibilitat”, com per exemple Aràbia Saudita, Cuba, Filipines, Gabón, India, Indonèsia, Israel, Kazakhstan, Kènia, Mauritània, Pakistan, Ruanda i Sri Lanka , entre d’altres.

En el mateix informe també s’apunta una tendència preocupant. Les exportacions espanyoles d’armament no han parat d’augmentar en l’última dècada, passant dels 306,46 milions d’euros, l’any 2001, als 1.491,77 milions d’euros l’any 2009– una altra dada en aquest ball de xifres. Això suposa que les vendes d’armes a l’exterior s’han multiplicat per cinc.

Tot està a les nostres mans

Com va afirmar l’escriptor italià Giovanni Papini, “les armes són instruments per a matar i els governs permeten que la gent les fabriqui i les compri, sabent perfectament que una pistola no pot emprar-se de cap altra manera que no sigui per a matar algú”. Entenem que el comerç d’armes és un tema sensible per a un govern. D’una banda, hi ha en joc llocs de treball, punt especialment rellevant en un context com l’actual, així com exportacions d’armament. De l’altra, els valors, la moral, l’ètica, i la convicció que es pot aconseguir un món més pacífic i més just sense comerciar amb armament. En especial, seguint aquesta línia, el comerç d’armes amb Estats que no respecten els drets humans i que tenen conflictes militars oberts. La transparència i la coherència es demostren com a valors essencials.

De fet, està a les nostres mans. Una ciutadania crítica, conscienciada i amb coneixement del que passa en realitat, de com actua l’Estat que la governa, pot ser capaç de canviar aquestes actuacions. La transparència, doncs, és un valor clau, que demostra l’ètica d’un govern. I tinguem ben presents les paraules de Gustave Flaubert, “no li donem al món armes contra nosaltres, perquè les utilitzarà”.

Aquesta és una explicació-opinió sense ànim de lucre