28/03/2024 MÉXICO

Independència de Catalunya, ¿ja?

Debate Catalunya-España. [Foto: http://jmbigas.blogspot.hk]
El debat sobre la independència catalana està francament polititzat. En el nostre article d'avui obrim la veda amb una senzilla pregunta amb múltiples potencials respostes: val la pena aconseguir la independència ja i per tant deixar de patir l'espoli fiscal, a canvi de tots els costos que s'hauran de pagar?

¿Surt a compte la independència?


El debat sobre la independència catalana està francament polititzat. Tot i així, les dues bandes han utilitzat arguments econòmics. Independentistes parlen sense descans de l’espoli fiscal mentre que els unionistes asseguren que sense unitat no hi pot haver prosperitat.

En realitat la cosa és més simple del que sembla. És cert que existeix un espoli fiscal, tot i que tenint en compte el mètode de càlcul que fonts oficials catalanes utlitzen, aquest probablement és menor que les xifres que més habitualment s’escolten (entre 16 i 22 milers de milions d’euros). És cert que un pacte fiscal probablement beneficiaria a Catalunya (si alhora perjudicaria o no a la resta d’Espanya caldria de ser analitzat). El problema és que a la terra de la falta de consens, això s’està aprofitant per reclamar la independència amb efectes immediats; enlloc de parlar de negociacions o d’un procés que pugui culminar en aquesta independència.

La pregunta és per tant molt senzilla: val la pena aconseguir la independència ja i per tant deixar de patir l’espoli fiscal, a canvi de tots els costs que s’hauran de pagar?

No és la meva intenció debatre els pros o els contres d’una Catalunya independent, sinó el que pot succeïr si es declara una independència ara mateix, o abans que ens doni temps de sortir de la difícil situació econòmica en la que el país es troba submergit en aquests moments.

Quina seria la nostra relació amb la Unió Europea?

Bandera independentista catalana. [Foto: http://quisieradecirunaspalabras.blogspot.hk]

En primer lloc, òbviament, hi ha la important qüestió de formar part de la Unió Europea. Tant el president de la Comissió Europea com el President de la Generalitat han reconegut que en un primer moment Catalunya no estaria dins de la UE. Una comissària europea va assegurar que podria estudiar-se que el canvi fós automàtic, i més tard va ser obligada a demanar disculpes per aquestes declaracions. No hi ha precedent legal, així que la situació seria única. En qualsevol cas, fins i tot si es pogués fer de manera ultra ràpida, requeriria l’aprovació unànime de tots els membres, inclosos membres amb por de donar ales als seus propis nacionalismes, com França, Itàlia, Bèlgica o Regne Unit. També seria difícil convèncer a Alemanya, reticent a acceptar una Catalunya i una Espanya separades, més dèbils econòmicament per tant.

Hi ha l’EEE (Espai Econòmic Europeu) i l’EFTA (Acord Europeu de Lliure Comerç), per exemple. Catalunya podria ingressar a algun d’ells, potser als dos, i també podria formar part de l’eurozona i de Schengen (l’unió duanera). Això és cert; ni la sortida de l’euro ni l’establiment d’aranzels haurien de ser necessàries, formés Catalunya part de la UE o no (exemples actuals d’això inclouen Andorra, Suïssa, Noruega o Montenegro). Tot i això, no seria una bona idea. En primer lloc, perquè Catalunya es veuria enormement afectada per lleis aprovades per Brussel·les sobre les quals no tindria ni veu ni vot, imitant l’actual situació de Noruega. I en segon lloc, pel segon gran problema que portaria la independència, que en parlo amb més detall a continuació.


A Europa el tema es segueix amb atenció però “sense entusiasme“, segons el Financial Times, que també parla de possibles conseqüències econòmiques adverses. Els més atrevits diuen que no passaria res, perquè al cap i a la fi les fronteres europees són bastant borroses, incloses les que no formen part de la UE (i tenen tota la raó).

El deute sobirà

En l’últim any la política de la majoria de governs europeus s’ha centrat en calmar als mercats (és a dir; entitats creditícies, agències de rating, etc.). Els retalls d’austeritat, les mesures antisocials i els rescats financers, entre d’altres, s’estan duent a terme amb l’únic objectiu d’aconseguir préstecs per finançar-nos a un interés més baix, així com que el dèficit disminueixi i per tant la nostra credibilitat augmenti.

Debate futbolístico sobre la independencia de Catalunya. [Foto: http://loscalvitos.com]

En el cas d’Espanya cap mesura ho està aconseguint, i la credibilitat del país va cada cop a pitjor. El deute català està ja catalogat com bo porqueria, i l’espanyol hi està molt a prop. Un país petit i nou, sense cap credibilitat i altament endeutat, i sense que ningú el recolzi està condemnat a la ruïna absoluta. Per aquest motiu és mala idea no formar part de la UE ara mateix.


En cercles financers, les anàlisis van del “ningú prestaria diners a Catalunya” a que “Catalunya naixeria com un estat fallit”, per resumir-ho d’alguna manera. Sigui com sigui, és molt probable que Catalunya no pogués financiar-se, essent independent. De fet, la recent petició d’un rescat a l’Estat així ho demostra. Aquest rescat ens dóna un toc més d’atenció: com es tornarien els diners si Catalunya s’independitzés? Si eventualment Catalunya necessités un altre rescat, qui el donaria? En qualsevol cas, està clar que al començament seria justament quan més diners necessitaria el país. L’establiment d’un nou estat comporta una sèrie de despeses inicials, tal i com succeeix a qualsevol empresa. Algunes ja s’han fet (forces de l’ordre, govern, etc.), però d’altres no (expedició de documentació, matrícules, exèrcit, construcció de fronteres, formació, burocràcia, etc.). Al principi serien més alts donat que, per exemple, tota la població hauria de fer-se el passaport, canviar les matrícules del cotxe, etc. a la vegada.

Això és per no oblidar la creació d’un cos diplomàtic, l’establiment d’ambaixades i consolats, i molt probablement un acord amb missions diplomàtiques espanyoles i/o franceses com el que actualment té Andorra. El valor dels serveis diplomàtics institucionals espanyols dels que Catalunya deixaria de gaudir s’estima en més de cinc mil milions d’euros, aproximadament el rescat que Catalunya ha demanat a Madrid. Les missions catalanes a l’exterior són tan deficitàries que han hagut de començar a tancar-se, especialment després de demanar el rescat.

Aquests recursos econòmics dels que Catalunya no podria disposar per finançament tradicional també s’haurien d’emprar en intentar evitar la fuga de capital, tant humà com econòmic. Una quantitat considerable de gent podria acabar abandonant el país, bé per por o bé per desacord amb una Catalunya independent. La fuga de cervells que Catalunya porta anys patint s’agravaria sens dubte, en part perquè les ja deficitàries universitats catalanes haurien d’afrontar retallades extremes que acabarien posant en perill la seva qualitat i el seu prestigi. El que tenen, almenys. Possiblement moltes empreses abandonarien Catalunya, com l’Editorial Planeta ja ha amenaçat de fer, sigui per evitar la pujada d’impostos que obligatòriament el govern català hauria de fer, o bé per evitar haver de renunciar a tenir la seva seu fora de la UE. Aquestes empreses s’emportarien a molts treballadors qualificats amb elles, per descomptat. Els més rics s’emportarien part dels seus estalvis a altres països per temor a allò que pugui succeïr, en concordança amb el que ja està passant des dels PIGS cap als països del Nord; i els grans bancs catalans (La Caixa i BancSabadell) es veurien enormement afectats, tant per això com per la seva alta exposició al mercat espanyol no català, en el qual tributarien com entitats estrangeres a no ser que desplacessin la seva seu fiscal (o en fessin dues diferents). Hi hauria molta menys inversió estrangera al país de la poca que ara mateix hi ha, i probablement les aspiracions de Barcelona de convertir-se en la Silicon Valley europea desapareixerien ràpidament.

I és que qualsevol període de grans canvis polítics s’associa amb una percepció d’inestabilitat social i econòmica, com ja va ocórrer durant la Transició. Hi ha molts dubtes respecte a massa temes importants. Per exemple, els pensionistes temerien per les seves pensions, i els dos nous governs haurien de negociar amb quins diners es pagarien aquestes pensions als jubilats catalans que havien cotitzat a Espanya. Sala i Martín explica perquè aquests temors són infundats, però el més preocupant és la percepció d’aquesta por, no que aquesta por sigui fundada o no. Els treballadors veurien perillar el seu dret a sanitat i a percebre prestacions de l’atur. Els turistes estrangers que busquin sol i platja podrien escollir el de 200 km al sud o al nord per evitar el revol, i per tant el sector turístic es veuria probablement molt afectat, com ja està succeïnt a Grècia (tot i que s’hagi frenat una mica el problema, segueix sent greu). Això implicaria més despeses pel ja pràcticament arruïnat govern, tant en prestacions i subvencions com en publicitat i en mantenir l’ordre.

En qualsevol cas no ajuda l’ambigüetat amb què polítics d’un bàndol i de l’altre estan tractant el tema ara mateix a l’hora d’assolir aquesta estabilitat un cop la independència s’aconsegueixi.


El context internacional

¿Catalunya fora d’Espanya?

També és important analitzar el context internacional en el qual s’està produïnt aquesta situació. No parem d’escoltar com el món està cada cop més globalitzat i interconnectat. Això es tradueix en una pèrdua d’independència brutal. Els països occidentals avui en dia serveixen d’exemple, retallant d’on comença a no haver-hi perquè estan a la deriva dels mercats. El problema que molts independentistes tenen amb l’espoli fiscal és que Espanya reparteix aquests diners en altres regions més pobres del país. Això planteja una paradoxa si més no curiosa: en una Catalunya dins de la UE tan pròspera com certes figures independentistes prometen, Catalunya aportaria més diners a Brusel·les dels que rebria de tornada, i aquest excedent s’utilitzaria per financiar a regions més pobres de la UE, com els països eslaus o els PIGS… entre els quals està Espanya. L’alternativa a això és només una, i espanta bastant més. Si Catalunya aconsegueix mantenir-se dins de la UE però no pot financiar-se, com és probable que passi, es veurà en una situació similar o pitjor a la grega, i al final serà l’excedent d’altres països europeus el que s’utilitzi per financiar a una paupèrrima Catalunya.

Finalment, és important no oblidar-se del país veí. La independència podria comportar catastròfiques conseqüències per la resta d’Espanya també, com les que comenta Gallardón. Part del moltíssim comerç interautonòmic es tallaria (més per barreres mentals que físiques, en la meva opinió), les relacions es tensarien, la indústria espanyola es resentiria, i tot i que en menor mesura, el turisme estranger també.

En conclusió, un procés d’independència comporta molta dificultat. Es requereixen moltes negociacions, força tira i afluixes, i un consens abismal. Cap de les tres coses són el fort de polítics espanyols o catalans, que habitualment busquen el benefici propi sense importar que es perjudiqui a terceres parts. Per parlar clar i català, els independentistes proposen que Catalunya s’independitzi però que el procés el pagui Espanya; i els fanàtics de la unitat nacional pretenen que Catalunya continui callada i pagui més del que rep mentre veu com els seus serveis públics empitjoren dia a dia.

El que està clar és que la situació actual és insostenible. Tothom comença a estar-ne tip i la crispació a l’ambient ja es comença a respirar. Això afecta a la productivitat, a les expectatives de futur, i per suposat a la felicitat dels nostres ciutadans, catalans i/o espanyols per igual.

Però també està clar que declarar la independència ara mateix perjudicaria greument a Catalunya, i probablement comportaria la fallida. S’haurien de començar a consensuar mesures ja, i a fer una transició lenta i segura; poguent aquesta passar primer per un pacte fiscal, continuar en un model federal i finalment en una consulta sobiranista.

En qualsevol cas, tot això s’hauria de posposar almenys un lustre (essent optimistes!), per donar-li temps a les nostres societats, entitats financeres i governs a sanejar-se de l’actual crisi. De fet, segons Ulrich Dietz, el director executiu de l’important empresa informàtica alemanya GFT, “Espanya necessitarà fins a deu anys per superar aquesta crisi”. Al contrari d’allò que se’ns està intentant vendre, mai no és bona idea agafar-se a un clau roent.

Aquesta és una explicació-opinió sense ànim de lucre

¿Quieres recibir más explicaciones como esta por email?

Suscríbete a nuestra Newsletter:


Sergio Marin

(Soy de) Barcelona, España. (Vivo en) Bruselas, Bélgica. Tras una convalecencia que me hizo cambiar mi futuro como matemático por uno como politólogo, estudié el bachillerato británico por libre. Llegué a la Universidad de York donde me he graduado en Política y Relaciones Internacionales. Tras tres años en Inglaterra me mudé a París para cursar un Master en Política Europea en SciencesPo, y actualmente trabajo en el Parlamento Europeo en Bruselas. @Sergio_MZ


4 comments

  • Wasp Wolf

    24/10/2012 at

    deixeu de llençar merda, gràcies

    Reply

  • cbr

    24/10/2012 at

    Joder macho, sólo te ha faltado decir que al día siguiente de la independencia se abriran los cielos y de ellos bajaran los cuatro jinetes del apocalipsis y reducirán Cataluña a polvo y cenizas. Ale campeón, hora del colacao que te lo has ganado.

    Reply

  • green

    17/12/2012 at

    Com a opinió constructiva, independentment de la meva ideologia, he trobat a faltar la citació de fonts, ja que hi ha molta informació que no se sap d’on surt. També recordar que cap al principi de l’article diu “No és la meva intenció debatre els pros o els contres d’una Catalunya independent” i és cert que no cal debatre, però sí que estaria bé, si més no, exposar els pros i els contres i no només els contres, ja que tot l’article tracta únicament dels contres i de ben segur, com totes les coses, que existeixen pros.

    Reply

  • Genis

    24/08/2013 at

    El fet que ningú “presti diners a catalunya” es bastant subjectiu no? Al món hi ha països creixent que tenen o han tingut un deute tan baix qualificat com el nostre. Per no parlar que això és redueix a la situació “del moment” de la economia, la qual pot variar.
    I efectivament és un article molt poc “cientific”

    Reply

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

13 + 19 =

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.