02/06/2020 BARCELONA

És l’economia, estúpid! #20N

Ens preocupa l’atur i l’economia. A les properes eleccions del 20N, el component econòmic hi juga un paper clau. Quines són les propostes de la classe política i dels economistes per tal de resoldre les preocupacions dels ciutadans?

“És l’economia, estúpid!”. Aquesta va ser la frase triomfadora de les eleccions presidencials de 1992, en les que Bill Clinton va imposar-se a George H. W. Bush. El fet de posar el focus en l’aspecte econòmic va ser clau per tal d’assolir el triomf de Clinton, ja que Bush pare tenia bona imatge en matèria de política exterior.

De cara a les eleccions generals espanyoles del 20 de Novembre, l’economia també és un element cabdal, per no dir l’element de més importància. Segons les dades de la recent Enquesta de la Població Activa (EPA) de finals d’octubre, hi ha a Espanya un total de 4.978.300 aturats. I no només això: 1.4 milions de cases en les que cap membre de la família treballa. Aquest 21.5% d’atur és la principal preocupació dels ciutadans. De fet, segons el baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), les principals preocupacions dels espanyols, a l’any 2011, són l’atur, amb un 84,1%, els problemes econòmics, amb un 46,7%, i la classe política, amb un 22,1%.

Com pretén la classe política resoldre els problemes de l’atur i la preocupant situació econòmica?

El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que malda per resistir i no caure per sota dels 125 diputats que va obtenir Joaquín Almunia a les generals de 2000, que marquen un límit negatiu, intenta diferenciar-se de les mesures que ha pres, als últims anys, José Luis Rodríguez Zapatero. D’aquesta manera, el candidat Alfredo Pérez Rubalcaba defensa que l’austeritat provoca anèmia, i que per sortir de la crisi cal fer confluir l’austeritat amb polítiques de reactivació i de foment dels llocs de treball.

En un míting a les Illes Canàries, el 29 d’octubre, Rubalcaba va afirmar que el copagament sanitari i la privatització de serveis públics no eren vàlids, i va criticar l’egoisme social del Partit Popular (PP), que només volia tornar a l’any 1996, amb la consegüent bombolla immobiliària i la corrupció política. El candidat socialista vol allunyar-se de la teoria que defensa que per sortir de la crisi econòmica s’ha de retallar la societat del benestar. Segons el candidat socialista, en el programa del PP els comptes no quadren, ja que no es pot prometre baixar els impostos i no dir a on es vol retallar.

El PP, a qui totes les enquestes donen com a vencedor, vol assolir el govern. Mariano Rajoy vol començar el canvi, com exclama el seu eslògan electoral. El candidat popular vol centrar-se en l’àmbit econòmic, ja que creu que és on més patina el partit que ha estat governant fins ara. Critica sense parar la taxa d’atur, i afirma que és culpa de que en l’anterior govern, del PSOE, no hi havia gent capaç de gestionar l’economia espanyola.

Com estableix l’editorial de El País, del 3 de Novembre, el caràcter contradictori de les receptes anticrisi proposades pels diferents experts, ja sigui la prioritat del control del dèficit o l’estímul del creixement, han empès els candidats a escollir les seves receptes segons les seves inclinacions ideològiques. D’aquesta manera, i simplificant, el PSOE es decanta per l’estímul al creixement, mesura considerada d’esquerres i basada en els postulats de John M. Keynes, mentre que el PP prioritza el control del dèficit, seguint el dictat de la Unió Europea, i en concret, del Directori Europeu, en paraules d’Enric Juliana a La Vanguardia.

A les eleccions generals de 2011 s’hi presenten molts més partits que no el PP i el PSOE. Espanya, de fet, no té un sistema presidencial bipartidista, sinó que té un sistema parlamentari multipartidista, tot i que en ocasions no ho sembli (per exemple, el debat cara a cara a TVE entre Rubalcaba i Rajoy). Per motius d’espai no podem analitzar els programes de tots els partits, però apuntem un enllaç on es poden trobar totes les propostes dels partits, separades per eixos temàtics: http://programas20n.org/.

Aleshores, qui pren les decisions? L’economista o el polític? El poder nacional o el supranacional? 

Molts ciutadans, emperò, es pregunten de què serveix votar a uns o altres, si en matèria econòmica, tot acabarà dictat per la Unió Europea (Banc Central Europeu; Comissió Europea; Alemanya i França, etc.) i el Fons MonetariInternacional. És a dir, de què serveix votar a Catalunya a Carme Chacón (PSC), Josep Antoni Duran i Lleida (CiU), AlfredBosch (ERC), Joan Coscubiela (ICV-EUiA) o Jorge Fernández Díaz (PPC), si qui acabarà decidint serà Angela Merkel o Nicolas Sarkozy?

Això va íntimament lligat amb la tecnocràcia que s’està tornant a posar de moda a la UE. Tant el flamant primer ministre grec, Lukas Papademos, com l’italià, Mario Monti, economistes tots ells amb destacades carreres en bancs centrals i institucions europees, representen l’essència del tecnòcrata enfront del polític democràticament escollit.

I és que el marge de maniobra de la política, enfront de l’economia, és molt limitat, com apunta Manel Manchón a les pàgines de l’Ara. Amb les eines polítiques nacionals cada cop és més complicat arribar a solucions definitives, especialment quan ens trobem davant de reptes globals, on les eines que hauríem de tenir haurien de ser, per tant, globals. Eines que ens poguessin ajudar a solucionar les evidències de vaques magres, el déjà vu d’economia de batalla del que parla Carles Ribera a l’AvuiEl Punt.

“És l’economia, estúpid!” Una frase que va marcar una època. Paul Krugman, al New York Times, va escriure que la dècada que va del 2000 al 2010 ha estat la del Gran Zero, la dècada en la que no hem aconseguit res i no hem après res. Com volem que sigui la dècada que va del 2010 al 2020?

Aquesta és una explicació-opinió sense ànim de lucre

¿Quieres recibir más explicaciones como esta por email?

Suscríbete a nuestra Newsletter:


Sergi Figueres

Sant Cugat del Vallès, Espanya. Llicenciat en Dret i en Administració i Direcció d'Empreses per la UAB. Màster en Relacions Internacionals, especialització en Pau i Seguretat, per l'IBEI. Ha treballat com a gestor de projectes en una empresa d'innovació i en diverses entitats financeres, així com al CIDOB. Ha publicat sobre partits polítics, seguretat i relacions internacionals. Actualment, és emprenedor social i cofundador i director general de Worldcoo.


Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

nine − five =

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.


Sobre nosostros

Con más de 2.000 explicaciones publicadas por más de 300 redactores de 45 países, United Explanations es la mayor plataforma online colaborativa de divulgación internacional en lengua española. Explicamos los asuntos internacionales con un enfoque de derechos humanos.


CONTACTO




Newsletter


¡Colabora con UNX!

Si tienes pasión por los asuntos internacionales y tienes formación o experiencia en la materia. ¡Únete a nuestro equipo haciendo click aquí!